On neixen les paraules.

A vegades la cara de l’ extrany es la mes coneguda i familiar.

Com la petita reliquia del “adéu” sense un “hola”,

O de les mirades que no es basen en els ulls,

Les que es fan desde el cor.

Desde el mateix lloc on moren les ombres,

I no surt el sol.

On es decapiten i no es reflexen les imatges.

On no es crea ni es destrueix.

            Del mateix lloc on no acaba un orgasme,

Ni en comença un altre.

Que la veritat mes verdadera es tan sols la mentida.

On es barreiga el ser de les petites coses

I el plaer de no ser res.

D'on viure es vida, i creixa es ser.

On tu li fiques fi a l’ inexistent,

I continues l’utopia de sentiments.

On res no es ni blanc ni negre,

Allá on tu puguis ser el teu propi regne.

I la vida un record. Ni bo, ni dolent.

On el paper i les lletres, s’escapen del cor,

I no del cap.

Que creen el teu propi mar, on el somnis son peixos,

I les onades grans orgasmes.

D’on sortim, del plaer, i on morim de la pena.

Que si començes parlan d’un món,

En desapareix un altre.

Que si vius un altre història, la començes sobre un altre.

On res té sentit si no li fiques tú.

On els ulls no es tanquen perquè tenen son.

On no es tenquin mai…